¿Qué lecturas os seducen más?

miércoles, 29 de julio de 2009

Clases de catalán y castellano en Cambrils (Tarragona), en Agosto de 2009




Para todo aquél que lo necesite, dejamos nota de que durante las dos primeras semanas de Agosto de 2009, el prestigioso escritor, crítico literario, editor y colaborador eventual de este blog, Ángel Brichs Papiol, ofrecerá toda una serie de cursos y talleres, para público de todas las edades, de la forma que detallamos a continuación:



TALLER DE ESCRITURA LITERARIA:
Todos los días por la mañana y por la tarde (excepto Domingos) a partir del día 3 hasta el 20 de Agosto (ambos inclusive). Hasta agotar número de plazas.


CURSO DE REFUERZO DE CATALÁN (Medio y avanzado):
Todos los días por la mañana y por la tarde (excepto Domingos) a partir del día 3 hasta el 20 de Agosto (ambos inclusive). Hasta agotar número de plazas.


CURSO DE REFUERZO DE CASTELLANO (Medio y avanzado):
Todos los días por la mañana y por la tarde (excepto Domingos) a partir del día 3 hasta el 20 de Agosto (ambos inclusive). Hasta agotar número de plazas.


CURSO DE REFUERZO DE CATALÁN PARA INMIGRANTES (básico):
Todos los días por la mañana y por la tarde (excepto Domingos) a partir del día 3 hasta el 20 de Agosto (ambos inclusive). Hasta agotar número de plazas.


CURSO DE REFUERZO DE CASTELLANO PARA INMIGRANTES (básico):
Todos los días por la mañana y por la tarde (excepto Domingos) a partir del día 3 hasta el 20 de Agosto (ambos inclusive). Hasta agotar número de plazas.


SERVICIO DE TRADUCCIÓN Y CORRECCIÓN DE TEXTOS:
Consultar disponibilidad. Bajo presupuesto previo.



PRECIOS DE LOS CURSOS Y TALLERES____________ 6 €/hora
DURACIÓN___Taller de escritura (20 horas);
resto cursos (15 horas).
UBICACIÓN______CAMBRILS (Tarragona)
TEMPORADA_____ Del 3 al 20 de Agosto de 2009.



¡MATRÍCULA GRATUITA!


Para inscripciones, envíen un mensaje dejando su nombre y teléfono de contacto
a la siguiente dirección de correo electrónico, escribiendo "Estoy interesado en el curso o taller.........." según opción deseada por el alumno:

martes, 28 de julio de 2009

ÉSSERS D'ALTRES GALÀXIES


Rosa Maria Vives és una d'aquelles persones fora del comú que necessiten fer coses continuament. És una persona, què com ella reclama "ser d'una altra galàxia" és més d'aquesta que nosaltres mateixos. I encara més, fent tot el que fa, quasi no fa falta que els altres fem res; ja que aquesta autodidacta i "artista" polifacètica, entre les seues moltes activitats en destaquen haver sigut Directora de la revista Puntísimo (de moda en punt) durant sis anys. Actualment és articulista del Diari de Terrassa des da fa més de set anys, col·labora amb ong's i associacions sense ànim de lucre. Fa anys que dóna conferències sobre temes vinculats a les emocions i fa poc temps va pintar una col·lecció de vint-i-cinc quadres sobre els horrors dels camps d’extermini nazis.







Portades d'un dels seus últims llibres publicats.



Per petició seua, ens plau oferir a tots els nostres lectors i com a primícia del seu tercer llibre que sortirà a la llum en breu, ens ha annexat la següent carta-article intitulat:


CARTA A UN METGE FORENSE
Benvolgut senyor: Desitjo que es trobi bé de salut i amb més bon aspecte que el que pugui tenir el millor dels seus pacients. Ignoro el que en el seu moment el va conduir a vostè a estudiar aquesta branca de la medicina que en lloc de formar part del Ministeri de Sanitat pertany al Ministeri de Justícia i que en lloc de servir per evitar que la gent es mori serveix per descobrir de què ha mort. Un col·lega seu diu que es va fer metge forense arrel del cas d’una noia que va aparèixer desquartitzada sobre les vies, després de que el tren de l’Escorial li passés pel damunt i uns forenses descobrissin que aquella noia no l’havia matat el tren, sinó que havia mort unes hores abans degut a un abortament realitzat per un sapastre. Sigui quin sigui el motiu que l’ha impulsat a vostè a fer oposicions a aquest tipus de feina, déu ni do. Quin fetge ha de tenir per obrir en canal a una persona i anar "xafardejant" per dintre seu com qui busca bolets en un bosc minimalista. No l’envejo gens ni mica. A l’igual que els cirugians, per molts diners que cobrin per cada operació els hi ben regalo. Tant sols de pensar que després de menjar hagués d’anar a obrir la panxa d’algú, ja s’em tallaria la digestió. La gran majoria d’éssers humans (tant en aquesta galàxia com en la meva) encara no estem preparats per veure segons quines coses. Personalment mai oblidaré l’autòpsia real i de primer pla, que vaig veure realitzar a una dona, gràcies a un video de You Tube. És d’aquelles experiències que queden gravades en la ment amb tinta permanent. Realment és cruixidor veure amb quina naturalitat un col·lega seu amb una espècie de cuter molt esmolat va anar despullant de pell i carn aquella dona, amb la mateixa facilitat amb que treuen la pell a les foques. A continuació va tallar tot el costellam i el va deixar sobre una taula ( d’igual manera que una carnissera separa les costelles del be per així poder-les vendre a un preu més elevat). A partir d’aquí va anar seleccionant i extraient els òrgans que creia mereixedors d’un examen més minuciós, i per acabar va agafar una serra elèctrica, i com si res va partir el crani d’aquella dona per la meitat, li va extraure el seu cervell i el va depositar en una palangana. Batua l’olla! Però afortunadament hi ha gent per tot, doncs la seva tasca benvolgut senyor és molt i molt necessària, en nombroses ocasions perquè alguns assassins puguin ser castigats com es mereixen, i en altres per ajudar a la ciència en la investigació de tot tipus de malalties i en les possibles sol·lucions per a curar-les. Ben pensat també pot tenir el seu punt “divertit” perquè a vostès no s’els escapa res i això els permet descobrir forçes hipocresies humanes: desde l’anus d’un senyor catòlic, apostòlic i romà amb senyals inequívoques de què era homosexual encara que no hagués sortit de l’armari; o els pulmons d’algú que oficialment mai havia fumat; o el fetge d’una senyora què era l’amagatall d’una depressió embolcallada en alcohol. O un tabic nasal perforat per la cocaïna en una persona respectable. En fi per tots els gustos i colors. Que li sigui lleu senyor forense, i si us plau, tingui l’amabilitat de trigar com a mínim quaranta tres anys en esbrinar quin ha sigut el motiu de la meva mort sense que el meu cadàver hagi estat congelat ni faci pudor. Gràcies i passi-ho bé.
Rosa Maria Vives




-AUTORIA-


De la introducció a la ressenya:
Àngel Brichs Papiol (escriptor i crític literari)

Fotografies, carta-article, portades dels llibres i font de la breu ressenya biogràfica:
Rosa Maria Vives

Publicat en aquest bloc sota el permís de l'autora:
Copyright ©2009 Rosa Maria Vives

lunes, 27 de julio de 2009

MAÓ


Aquesta ciutat portuària conté alguns dels elements més sòlids què ens poden ajudar a decidir-nos alhora de cercar el nostre destí vacacional. Aquesta ciutat, més poble que urbe si fa al cas, disposa d'una arquitectura victoriana, compartida amb les restes de muralles medievals, fortins, baluarts i pomposes construccions defensives que dominen la seua extensa badia convertida en un dels ports naturals més grans del món. Però no és només de paisatges el que satura aquesta polis britànico-catalana sinó també d'art, de lletres, de símbols, de folklore. Per demostrar-ho, el nostre col·laborador habitual, l'escriptor Àngel Brichs, ens enfoca amb les següents imatges i comentaris un concepte diferent de veure la gent i les costums no només d'aquest poble sinó de tota l'illa de Menorca. Unes costums que no han deixat al llarg dels temps indiferents a quants poetes, escriptors i pintors l'han visitada, els quals han quedat enlluernats amb llur riquesa cromàtica i el caràcter amable de les seues gents:



Port de Maó vist des de l'aigua. Aquest port es caracteritza per un estil marcadament colonial, emmarcat tot ell amb un seguit de cases baixes que utilitzen la pujada rocallosa per dissimular llurs figures arbòries, lluny de ser gratacels, mantenint un aspecte que poc ha cambiat en els últims tres-cents anys.


Un cop s'ha ficat el peu a terra podem anar a comprar el diari just davant de l'embarcador de Transmediterrània; una llibreria que trobareu molt especial ja que al costat mateix dels diaris trobareu tot tipus de pica-pica típic de l'illa. Això sí, fins que s'acabi! Llavors us endintsareu pels carrerots d'aquesta antiga colònia britànica, deixant-vos emmirallar per llurs façanes victorianes de mansions com la casa Mir (veure l'última fotografia per la dreta).


No cal dir que una de les receptes més preuades de Maó és llur gastronomia. En aquest cas, us dono dos suggeriments: visiteu la botiga "Autèntic" al revolt de la plaça de Sa Explanada (on trobareu formatges, embotits i altres productes illencs de gran qualitat), i la pastisseria Vallès (on us caurà la baba amb els pastissets i les seves "típiques" ensaïmades. (fotografies en ordre invers)


Si som ocells de nit, en aquesta mateixa badia natural tenim tot el què ens fa falta; i això ho podem trobar a Cales Fonts, un passeig de barques i pantalans ubicats a només a dos quilòmetres de Maó, al típic poblet pescador d'Es Castell. Multitud de paradetes al carrer faran que les nostres bosses no tinguin límit ni precaució, per anar a parar a una bona taula on podrem tastar els menjars típics de l'illa. I per donar-li música a tot això, si us trobeu allí per la tercera setmana de Juliol, podreu escoltar unes poques havaneres, a l'estil menorquí, és clar (fotografia de la dreta).


Sense marxar d'Es Castell, i si coincidim amb aquells matiexos dies de Juliol, no ens podem perdre "Les Festes". El poble s'engalana i durant dos dies i mig cavalls i persones joguen plegats pels carrers i la plaça de l'Església, per honor del Rei Jaume I i els seus cavallers, tal com reclamen l'escut i els símbols d'aquest consistori. Us adverteixo que no us quedeu adormits mirant el cel, ja que els cavalls us podran trepitjar!


---------------------------------------------------------------------------------------

Emperò, aquesta illa guarda nombrosos tresors amagats. Heus ací alguns dels més preuats:



Fornells. Encara que sembli Banyoles no ho és. El lloc idoni per anar a fer una bona caldereta de llagosta. No us ho perdeu. Davant d'aquesta badia natural, es troben dues montanyes amb un canal de mar que els travessa que ténen una retirada amb la desapareguda illa grega d'Ítaca, avui ubicada a l'arxipèl·lag Iònic .




El Far de Favàritx. Aquest és dins d'un Parc Natural i conté una reserva importantíssima d'aus migratòries, per això és considerat com a reserva de la biosfera. Algú pot enrecordar-se'n de la novel·la d'en Jules Verne "El Far de la Fi del Món", però no, és Menorca.

Sa Mesquida. Aquesta, més que una simple cala és un poble de pescadors on encara es distingueixen les torres de guaita, en mig d'aquesta badia natural rocallosa, que serviren per fer front als atacs de pirates i corsaris turcs que assetjaren l'illa ja fa més de quatre-cents anys.


Sant Lluís. Aquest poblet d'interior té un dels museus etnològics més importants de l'illa. Però tampoc cal perdre espai de les seues activitats culturals. (A la fotografia de la dreta podem veure una trobada d'Havaneres on un dels grups que cantaran és del de Vallparadís de Terrassa, Juliol 2009)



Cala Rafalet. A poc més de set quilòmetres de Sant LLuís, ens trobem amb aquesta cala tallada a peu de roca. Després de baixar per un torrent i un bosc típicament mediterrani, poblat de pins i alzines i fer-la petar amb la fauna local, ens trobem amb un racó idíl·lic dels pocs que queden a Menorca.


Binibeca. Seguint la costa, trobem un poblet fet de la mateixa roca, d'un estil clarament eïvisenc. El mateix Gaudí hagués quedat ben parat al veure'l, oi?




Caleta S'Arenal. Aquesta és una cala que podem trobar al costat del bullici de la famosa platja de S'Arenal d'En Castell. Per perdre-s'hi.


Cala Sant Esteve. Darrera la tranquil·litat d'una bona lectura roman un espai que molt poca gent que visita l'illa coneix. Davant de Fort Marlborough hi ha una entrada de mar on les cases i barques són literalment a un peu de l'aigua, on corren feliços amb total impunitat pollastres salvatges pels carrers i els ànecs neden al costat dels banyistes, vigilats per un colós: la fortalesa de la Mola.

Ja ho tenim tot vist? No. Primer cal anar a veure-ho. Però si més no, penso què aquestes fotografies us podran ajudar.

De les fotografies i els comentaris:

Àngel Brichs i Papiol ©

LES ERRADES ORTOGRAMATICALS EN LA PREMSA, LA PUBLICITAT I LA TELEVISIÓ



Sobradament sabem què, avui dia, i encara que tenim la sort de posseir una aventatjada normalització lingüística, cosa que no passava anys enrere, encara ens topem sovint amb errades pròpies de la traducció col·loquial del castellà envers el català.

Algunes d'aquestes errades no ens semblen evidents (p. ex.: ús excessiu del verb estar sobre el ser; estem amb tu, en comptes de som amb tu). No és el cas d'altres, que més que errades de poca importància podríem considerar-les com una ofensa a la bona regulació de la llengua (p. ex.: artícles, magazín, , etc.)


Fa uns anys enrere, la Reial Academia Espanyola de la Llengua (RAE) abanderà una campanya que demanava la inclusió de l'accent (tilde) en qualsevol cartell, ja sia publicitari, editorial o d'ús comercial; cosa que avui dia encara no s'ha aconseguit del tot. Ambtot, cal dir que la incentivació del bon ús escrit i parlat d'una llengua, sigui la que sigui, lluny de ser una fòrmul·la de fanatisme o d'anti-lliberalització del llenguatge, és un mètode de preservar l'essència de la mateixa, fet que la comportarà a coexistir amb les altres i no quedar eliminada al llarg dels anys. Per això és important tenir una constància amb tot allò que fem, diem i escrivim; ja que si no fós així, ni tant sols existiríem, tothom seria igual, i res tindria sentit.

miércoles, 15 de julio de 2009

Recomendaciones de lectura para este verano

El coronel no tiene quien le escriba es una obra escrita en los años cincuenta por el hoy reputado escritor, aunque desconocido en esas fechas, Gabriel García Márquez. Esta es una novela corta que consta de unas 99 páginas, en las que se narra en un sentido figurado una realidad muy patente a partir de finales de la Segunda Guerra Mundial. El relato trata sobre la vida de un matrimonio poseedor de un gallo de pelea, fuente de ingresos principal de la familia, una vez el coronel se ha jubilado del ejército, sin recibir nada a cambio por los servicios prestados en él. Una descripción rápida de hechos y localizaciones da el punto de partida a una narrativa que hace del lenguaje literario un discurso más directo, en la que las descripciones farragosas típicas de la novela de entreguerras no consiguió culminar. Fuera del estilo faulkneriano, característico en La hojarasca, Márquez utiliza una técnica, naciente en esa época, como es la de la poca caracterización de escenas y personajes, siendo el -yo- del autor, o sea, ese subjetivismo abstracto e indeterminado, característica global de todas las escenas típicas de la novela que se conocía antes de la posguerra, para recrear un cuadro de personajes que se definen así mismos mediante el transcurso de hechos y historias paralelas que aparecen en rápidos diálogos, ello sin descentralizar el hilo narrador de la obra.
En resumen, un buen libro, fácil, con un léxico, trama sencilla y de lectura rápida que, si bien puede no interesar a los lectores más exigentes, su estilo mordaz y tónica satírica suavizará la lectura de aquellos lectores menos acostumbrados a los Bestsellers u otras obras comerciales, provistas siempre de un mayor número de páginas. En definitiva una buena sugerencia para este verano, que no sólo nos permitirá disfrutar de la playa y el sol sino de pequeñas joyas de la literatura contemporánea como el libro que les acabamos de comentar.



RESEÑA:

Título: EL CORONEL NO TIENE QUIEN LE ESCRIBA
Autor: GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ
Núm. páginas: 99 pp
Editorial: Random House Mondadori, S.A. (1999)



Autora:

Judith López Gil
Escritora

domingo, 12 de julio de 2009

ANTES DE HACERLO, CUENTA HASTA VEINTE...

Una lágrima resbaló en el rostro de Laura. Una de sus manos, temblorosa, sujetaba una cuchilla mientras la otra, una foto. En ella aparecían ella y su novio. Él, con tan solo diecisiete años, había fallecido ayer, por eso ella se sentía abatida.
Apoyó la cuchilla sobre sus venas. Si deslizaba rápidamente la cuchilla, estaría de nuevo junto a él y esa vez sería para siempre. Pero, ¿Valía la pena dejarlo todo atrás por él? Según Laura sí. De nuevo miró la foto, más detenidamente. En la imagen se encontraban en el viejo puente del bosque, el día que se conocieron. Si los unió una vez, dos también podría hacerlo. Decidida, se dirigió hacia allí.
Al adentrarse en el bosque, Laura sintió un escalofrío. El aire allí era distinto, olía a hojas caídas y tierra húmeda, pero la luz era muy débil. Pasó entre arbustos enmarañados y árboles delgados recubiertos de hiedra. En algún lugar encima de ella, un pájaro empezó a graznar. Bajo sus pies notaba una espesa alfombra de musgo. Las ramas crujían a su paso y se oía el rumor de un riachuelo, señal de que cerca estaba el puente que lo cruzaba.
Laura siguió su camino decidida, pero a la vez confusa. A lo lejos ya se avistaba el viejo puente, aquel que los uniría de nuevo. Se abrió paso entre unos matorrales, y varios abrojos se le engancharon en el pelo y en la ropa. Se situó en la parte central del puente y se apoyó en la pared de piedra. Miró abajo y un escalofrío le recorrió la columna. De pronto en su mente se dibujo la imagen de él en el momento en el que, en ese viejo puente, él le deslumbraba con esa tierna mirada y le dedicaba aquellas primeras palabras mientras ella le miraba fijamente. Se miró la mano izquierda, de la cual intentó cortarse las venas. Le traía muchos recuerdos, ya fue la que usó la primera vez que se cogieron de la mano.
Contó hasta veinte. Mientras contaba, toda una serie de recuerdos pasaron por su mente. Unos eran buenos, pero otros no lo eran tanto. Al acabar de contar recordó aquella bonita frase que siempre le decía su novio: Si la vida te da mil razones para llorar, demuéstrale que tienes mil y una para sonreír. Probablemente, valía la pena seguir viviendo.


Segundo premio escolar Jocs Florals.
Tema: "Antes de hacerlo cuenta hasta 20"



Breve reseña sobre la autora.
Judith López Gil tiene 15 años de edad. Desde los once, escribe relatos e historias, donde, en su colegio, el Cingle de Can Palet de la ciudad de Terrassa, ha ganado diversos premios que se celebran anualmente en forma de Jocs Florals, además de ser escogida para representar a dicho Colegio en los Premios Coca-Cola en lengua castellana. Actualmente está realizando un curso intensivo de escritura literaria con la finalidad de ayudar a mejorar y potenciar sus conocimientos sobre esta materia. Su sueño es ser periodista.



Autoría del relato y fotografía:
Judith López Gil ©


Publicado en este blog bajo consentimiento de la autora



lunes, 6 de julio de 2009

COACHING: MÁS ALLÁ DE LA MEDITACIÓN


La meditación no está de moda. Los que la conocemos estaremos de acuerdo que, para el enorme poder que podría tener para solucionar los problemas del ser humano –individual y colectivo-, apenas se sabe exactamente en qué consiste. La meditación es la observación de uno mismo desde la no acción. Observamos nuestro cuerpo, emociones y mente. Algunas técnicas de meditación modernas utilizan movimiento para facilitarla en nuestra sociedad occidental estresada, pero podemos considerar este movimiento físico como un simple facilitador de la observación de nuestro Ser. ¿Por qué no triunfa la meditación?
Los seres humanos vivimos en la acción. Nos gusta actuar. Todos quisiéramos vivir la vida como una fantástica aventura, como una obra de arte a construir día a día, disfrutando a cada momento de nuestras acciones, y nuestro ser, el que queremos vivir, se constituye, y así queremos que sea, en la acción. La meditación, desde la no acción, puede ser una herramienta perfecta para dar el paso definitivo: la acción, pero si no intervenimos en la acción, nos quedamos en una práctica, un ejercicio.
El coaching es la construcción de esa obra de arte. Nos constituimos como los seres que somos en la acción y es en esa acción donde el coaching trabaja. ¡Y no es poco trabajo! ¡Aquí empieza la gran aventura!
El coaching surgió como sin querer de la nada –o mejor dicho, de un libro sobre cómo jugar al tenis- es evidente que no estoy hablando de algo tan simple. Es difícil hablar de algo que no es un método, una ciencia, una religión, una terapia o cualquier otra palabra. Ha ido surgiendo del sentido común de personas comprometidas con la búsqueda de resultados. Resultados científicos, espirituales o empresariales. Incidimos en el ser que estamos siendo a través de nuestras acciones, esa es la esencia del coaching. No sólo observamos a nuestro ser en la acción, sino que nos ponemos a transformarlo a nuestra voluntad asumiendo toda la responsabilidad, lo que nos lleva a obtener la verdadera libertad.
Es un tema profundo, complejo y esperanzador. Mágicamente están confluyendo paradigmas totalmente opuestos. Meditadores, científicos y ejecutivos juntos para la obtención de resultados: ser dueños de nosotros mismos.
Quizás, desde la total responsabilidad en nosotros mismos podamos crear una responsabilidad colectiva, esto sería una revolución, quizás la revolución que este mundo necesita: una revolución de consciencia.




Del autor: JORDI OLLER COMELLAS




Descripción autobiográfica
He sido un buscador incansable desde adolescente. El haber trabajado duro en la empresa de la familia desde los quince años, y haber ido al psicólogo desde los diecisiete durante tres años hizo que, al llegar al centro de Osho, en La India, se me abriera un mundo nuevo. Desde entonces la meditación ha formado parte de mi vida.
Me puse manos a la obra para vivir la vida como una aventura y disfrutarla abierto al mundo, pero tenía una empresa que dirigir. Me iba escapando a la India y haciendo cursos de crecimiento personal de todo tipo. Fui a Inglaterra un año y medio hasta que tuve que volver ya que la empresa me necesitaba.
La hice crecer, más rentable y la organicé de forma que otra persona pudiera gestionarla. Finalmente la vendí en el 2000. ¡Me había liberado!
Ahora podía hacer lo que quisiera sin límites. Viajé, viví fiestas inolvidables, conocí a mucha gente, y me di cuenta, ahora sin un objetivo que conseguir, que no era más feliz que antes.
Hace 2 años me interesé por el coaching. Desde entonces he estado continuamente haciendo cursos y actividades relacionadas. He entendido que no soy alguien ya hecho y dado, sino que soy responsable de crearme de la manera que yo quiero en cada momento.
Entender esta responsabilidad hace que en este momento esté totalmente entregado en ofrecerme al mundo, y participar en su continua creación, en lugar de criticarlo, excusarme o menospreciarme. Difundir este mensaje de responsabilidad es mi misión actual y futura.




Autoría del artículo, reseña biográfica y fotografía:

Jordi Oller Comellas ©

http://www.coachingparaserfelizblogspot.com



Publicado en este blog bajo consentimiento del autor www.literaturadart.blogspot.com




domingo, 5 de julio de 2009

LA SOLEDAD DE LOS DESTERRADOS

Hace un mes y medio se publicó en este blog el primer microrrelato de Pilar Ana Tolosana. Después de ese tiempo, es un placer volver a ofrecer a todos los lectores y seguidores de LITERATURA DEL MAÑANA, otro relato corto de esta autora, intitulado:




LA SOLEDAD DE LOS DESTERRADOS

La razón por la que ellos dos fueron ignorados por las gentes de su entorno y arrancados de la historia finita, que por separado compartían, quiso el destino que se fuera olvidando, para evitar que aquel mal se instaurase ya por siempre en las confusas mentes de quienes una vez los amaron…

Él se fue a luchar al lado de su hermano, y fue tarde cuando comprendió que había perdido la identidad y la dignidad… Fue muy tarde cuando apreció que había perdido más de lo que había apostado, que ya no sabía quién era su hermano y quién no, y que sus manos estaban manchadas de sangre; un rojo tan intenso que no iba a desaparecer por mucho que se las frotase.
Ella nunca hubiera pensado que correría su misma suerte… Ella tergiversó las palabras de la muerte, y quiso poner punto final a su vida saltando desde la ventana de un quinto piso; sin embargo, la fortuna ese día no estaba de su lado, y antes de golpearse contra el suelo se dio cuenta que estaba alucinando, y se iba tropezando en la caída desde sólo un segundo por los colgaderos del patio de su casa. A partir de entonces, todos supieron que quería dejar la vida y que a todos despreciaba porque ya no lograba verlos.



Aunque nadie se merece el resquemor por siempre y deberían haber sido perdonados, cada uno a su modo por haber repudiado la vida que se nos dio, no hubo muestra alguna de comprensión ni compasión hacia ellos, y por eso es que ahora deambulan solos y desterrados de su patria, en soledad y aislamiento absolutos hasta el día en el que se reúnan, y se obsequien con la piedad y el juicio.


Autoría del relato y fotografía: Pilar Ana Tolosana ©
Publicado en este blog bajo consentimiento de la autora
www.literaturadart.blogspot.com

viernes, 3 de julio de 2009

UNA GRIPE LITERARIA


Nos hablaron primero de casos aislados de gripe porcina en Distrito Federal. Paso siguiente fue la aparición en España de numerosos casos de Gripe denominada por la OMS como A debido a la circulación de personas que habçian viajado al país origen de dicha pandemia gripal: México.

Después de varios meses debemos informar que uno de los países suramericanos que se hallan más afectados por esta ya latente epidemia es Argentina. Hace un día recibimos un correo electrónico de un foro literario en el que autores de este blog participan: LA VOZ DE LA PALABRA ESCRITA INTERNACIONAL©. Asimismo, dicho mensaje anunciaba la suspensión de LETRARTE, encuentro literario organizado en colaboración con la Universidad de Tucumán (Argentina). Felizmente, hemos sabido hace pocas horas que dicha actividad se hará pese a las fuertes medidas sanitarias establecidas en el país dado la relevancia del evento.


Desde el blog saludamos al pueblo Argentino y queremos hacerle conocer nuestro sentimiento de solidaridad para con él en estos momentos tan difíciles.


ACTIVITATS D'ESTIU A VILADECANS






Més informació a:


A BALTASAR PORCEL...


Crec que tots vam conèixer el caràcter obert i animat d'en Baltasar Porcel en vida. Emperò, moltes van ser les coses que féu aquest en vida. I pel que fa a la literatura, aquest autor va ser tota una exemplificació de la mentalitat creativa, autodictacta i evocadora de la literatura catalana dels darrers trenta anys. Fet que va fer possible fer trascendir la mateixa, cosa per la que cada dia se la coneix una mica més a tot al món, gràcies al treball esgotador de traductors i escriptors com el recentment difunt Baltasar, al que des d'aquí li volem dedicar aquests versos:


No va ser Rei

però tot i axí gaudí corona;

no va ser príncep

però va defensar la terra,

l'herba, la contrada,

i des d'un port de Mallorca, a tots admirava.


No va ser mai guerrer

però les dents trauria per abanderar lllurs idees,

i tot defensant-les renaixeria,

recreant vells costums

que encara per tots no ho foren per a ell no eren perduts.


Sota un sol Balear escrivia,

descobria, creava, narrant,

novel·les i contes,

mites i històries

poètiques, romàntiques, reals.


Però no va ser clara de vida,

no va ser clam de fang,

ja que de sí mateix brollava l'aigua,

i ell nedava en ella, descobrint les onades,

per arribar allà on volia.


Fou llum de la llum,

desig d'infantesa i voluntat d'adult,

a tots ens embriagà llur somriure

i sovint temors ens inspiraven llurs paraules,

encara que ell no ho feia per rauxa ni per por.


Més què això va fer camí davant la veritat,

una veritat singular però completa,

pròpia de tots i no de pocs,

la qual ell ens la féu veure

i sovint ens despertà.


Or Balear navegava per les seues venes,

orgull català corria per la seua sang,

somnis gegantins sovint descobrí

i amb englantines amagava

una prosa, un estil i una mètrica brillant.


Per més que sota Sols negres roman llur grandesa,

ningú dubtarà mai sobre llur obra,

i és què fóra d'orgull mallorquí

i arbres sapats de tres brancades

molt més d'això en vida va recollir.


Recordem-lo pel que fou,

no pel que digué,

ni tant sols pel que escriví,

sino pel que creà,

fruït humà del que era, essència natural del que som.


RECORDEM-LO TOTS PLEGATS,

ja que avui mor alguna cosa nostra,

del caràcter,

de la vida,

de la terra

del mar.


Autor: Àngel Brichs Papiol

Escriptor i Crític Literari
Related Posts with Thumbnails

Archivo de blog

Espacios publicitarios: