¿Qué lecturas os seducen más?

domingo, 23 de diciembre de 2012

LDM contra el maltrato psicológico


 
 


Tal y como otras veces ha colaborado en campañas solidarias y/o benéficas, LITERATURA DEL MAÑANA ha contribuído en la compra de dos cupones de lotería extendidos por la Asociación Pro-Fundación Raquel Cirera, con motivo de recaudar fondos para sus actividades, y que sirven de declaración de buenas intenciones por parte de nuestro blog, en este año que termina...









Imprimir artículo Wikio

Postales y felicitaciones para LDM



 
Una vez más, con el fin de año, desde LITERATURA DEL MAÑANA (LDM) damos cabida, a la par que nuestro agradecimiento, a algunas de las felicitaciones que, con motivo de las recientes fiestas, hemos recibido de nuestros colaboradores y lectores.
A todos, ¡gracias!





 
 
 





Imprimir artículo Wikio

domingo, 2 de diciembre de 2012

Agenda cultural. Exposicions i presentacions:




Presentació del llibre El ritmo de la cancha, d'en Jacobo Rivero (títol que versa sobre la història oculta, en clau solidària, d'aquest esport). El proper 14 de desembre a les 19.30 h, a l'Ateneu Candela (C. St. Gaietà, 73 de Terrassa).


Exposició De Berlín a Nova York, del surrealista George Grosz. Al Caixa Fòrum de Tarragona, fins el proper 6 de gener del 2013.











Exposició d'en Martí Bofarull a la galeria Punt d'Art. Vernissage: 15 de desembre, a les 19.30 h. Oberta fins el 16 de gener del 2013.













Imprimir artículo Wikio

viernes, 23 de noviembre de 2012

Algunes proses escollides, XXXXV: Rosa Ramos




Exemplar 203
David Poole romania assegut a pesar que feia estona el cridaven insistents per l’altaveu. Absent. A la fi, va despertar d’aquell estat inert, es mira el rellotge i es dirigí a tota màquina a la porta d’embarcament, el seu avió estava a punt d’enlairar-se. Ell seguia pensant en quina mena de cas l’esperaria al aterratge i quina rebuda obtindria dels seus antics amics. Suposava que hauria de ser una fantàstica experiència, una oportunitat única de desenvolupar les seves qualitats com investigador i acabar la seva formació a la més prestigiosa de les institucions, la CIA.
En aquests moments només contava amb la seva experiència, no és que fos negligible, ja que estava a Scotland Yard, però pensava què als Estats Units podria adquirir tal vegada un entrenament suplementari.
D'infant acostumava a passar les vacances en una casa entre Deià i Valldemossa, coneixia bé la cultura mallorquina i era un d’aquests estranys poetes bohemis, fill del mon hippie què encara naveguen pel mon, encara que amagats sota una gavardina d’investigacions i perquisicions.
Des feia uns anys s’havia posat de moda el “bookcrossing” un particular joc què consistia en alliberar llibres. Es a dir abandonar-los en qualsevol lloc amb el propòsit que una altre persona els trobes, els lleguis i acte seguit els tornes abandonar, fins ser trobat per una nova persona. Així incessantment.
El llibre havia de tenir un numero, i per fer un seguiment de la seva trajectòria i els seus viatges, el lector havia d’entrar a una pàgina d’Internet indicada a la contraportada. Una vegada allà, havia d’escriure on havia trobat el llibre i on el va deixar desprès de llegir-lo, inclòs havia de fer-ne una valoració.
Va ser una moda força seguida als Estats Units entre els anys 2001-2005, així com arreu del món, el seu lema era “If you love a book, let it free” encara ara n’hi ha que hi juguen.
Va tenir tanta repercussió en el seu moment que una notable representant dels drets d’autor comentà en un diari: “Els llibres es poden devaluar a causa del portal, això pot dur-nos a minorar les vendes de llibres i per tant, a la reducció dels guanys per dret d’autor”.
En llegir-ho, David va pensar que això no afectaria tan a les vendes com els préstecs què es poden fer dos amics o les consultes a les biblioteques; pràctiques tan habituals no podien tenir cap efecte negatiu, al seu parer.
En aquell moment existien tres pàgines web dedicades al bookcrossing a Amèrica, i en una d’elles apareixia el exemplar 203 d’un poemari titulat “Viatge a Taciturnia” d’un autor mallorquí poc conegut als Estats Units.
Joaquim La Vinya, l’autor, ni tan sols suportava imaginar que algú podes jugar amb el seu llibre, mentre ell entretenia a les seves filles en un poblet petit de la serra de Tramuntana, al bord de la mediterrània.
Georges Sand en el pròleg del seu “Hivern a Mallorca” es demanava: “Per què viatgem quan no estem obligats a fer-ho? En realitat (deia ella), no es tracta tan de viatjar com d’anar-se’n: Qui de nosaltres no té una ferida que distreure o un jou que sacsejar?”
L’interessant poemari del Sr. La Vinya convidava a endinsar-se en el mon de la filosofia a través dels tres primers poemes, conèixer a Nietzsche, Spinoza i a Walter Benjamin. Desprès fer un recorregut per les seves entranyes i les entranyes de la Illa de la Mediterrània, com un exercici ascètic envoltat del misticisme, del regne sagrat de Tacitúrnia.
El viatge del autor era interiorista i el itinerari del seu llibre era tot el contrari. Dos joves policies recolliren David a l’aeroport de Houston, Roger Cantú i Frank Hernández, ambdós d’origen mexicà. Els investigadors posaren al dia a David. Li explicaren què sospitaven que la seva mort tenia alguna cosa a veure amb el poemari. La temàtica del llibre no semblava què podes incitar a ningú a cometre aquestes morts tan atroces. Segons les informacions registrades a les pàgines web, l’exemplar 203 havia recorregut mig món. I allà on s’aturava el llibre al poc temps hi havia un assassinat sagnant. Les morts tenien sempre alguna cosa a veure amb la valoració que el darrer lector havia fet del llibre.
La primera inscripció s’havia fet a Soria a Espanya, i el llibre s’havia deixat abandonat prop de la tomba de Leonor la dona d’Antonio Machado. Allà sembla que una noia magre i de pell blanquinosa –això ho sabien per un testimoni ocular– l’havia agafat i l’havia llegit, a la xarxa deixà el comentari què aquell llibre la feia sentir com una dona invisible, de fet no se’n va trobar mai el cadàver i es va donar per morta. Els investigadors van deduir per l’estat del seu apartament què havia estat violentada, la sang regalimava per tot, i les proves d’adn feren arribar a aquesta conclusió. Abans de morir però havia viatjat a Londres i havia deixat el llibre prop del Palau de Buckingham, en una parada de Bus del carrer Buckingham Gate.
Mrs. Parker, una senyora anglesa, que pertanyia a la noblesa i d’una certa edat l’havia trobat, i com era professora d’espanyol en un institut va pensar que aquell llibre li vindria molt bé per fer exercicis amb els seus estudiants, el va llegir, en va copiar les idees que va trobar més rellevants i desprès de fer-ne una valoració positiva en la que comentava la decisió forçosa de Walter Benjamin a la frontera franco-espanyola, se’l endugué a Calais, a on va anar el cap de setmana següent a comprar articles francesos. La Sra, què hi anà amb el Ferry va caure per la borda a la tornada, i mori ofegada en bell mig del canal de la mànega. La gendarmeria francesa i Scotland Yard, varen concloure a un suïcidi. David coneixia el cas, què havia tingut força repercussió i mai hi va creure, ja que era una senyora tan ben situada, i sense problemes aparents. Però com no era el seu cas, no s’hi va ficar.
A Calais, Agneta, una estudiant austríaca d’història contemporània havia anat a investigar el lloc i les informacions del desembarcament de les tropes aliades què els nazis pensaven tindria lloc al Pas-de-Calais enlloc de a la Normandia on va ocórrer realment. Agneta tenia un enamorat Iugoslau, en Tadic estudiant de filologia hispana a la mateixa universitat, en veure el llibre va pensar què li faria gràcia llegir-lo i participar en el joc, així que se’l endugué a Viena. A Tadic li semblà un poemari amb una vessant massa mística i trobava què per ser un llibre de poemes li mancava musicalitat i el va deixar en el Stadtpark als peus del monument de Johann Strauss. Agneta i Tadic, aquell vespre varen assistir a un concert clàssic, a la pausa Agneta va anar al servei, i en tornar Tadic, estava blau amb marques tot al voltant del coll i havia escrit en un paper amb sang, ara que no tinc aire per respirar, jo tampoc puc cantar.
Jèssica Àlvarez, una jove música que formava part de la Orquestra Filharmònica de Ciutat de Mèxic, és passejava tota feliç, pel Stadpark admirant totes i cadascuna de les estàtues dels seus compositors preferits, fent fotografies quan s’adona què hi havia un llibre als peus d’una d’elles. L’agafà i se’n anar a prendre un cafè vienès, mentre esperava als seus companys d’orquestra, llegí el llibre. I remarcà les referències a Spinoza, un home al que havia dedicat moltes hores de lectura, però també li cridà la atenció que l’autor dedicava el llibre a dues dones, i va pensar què els homes sempre estan dividits i què mai trobaria algú que li dediques un poemari. Així què s’endugué el llibre a Ciutat de Mèxic, a una amiga li confessa què li havia costat molt deixar el llibre al Zócalo. Aquell vespre trobaren Jessica tota esquinçada, en un racó del passeig de la reforma, amb dues roses, una a cada mà.
La família Shanks, es passejava pel centre de la ciutat, Robert, Maggie i Pamela, la nena encuriosida, per tot el què veia li va fer signe als pares, que havia fet una troballa. Maggie, és a dir, una Margarita americanitzada, va pensar que era ben curiós això de que la seva filla, una nena a la que li agradava escriure poemes trobes precisament un poemari en aquells dies de festa. Varen compartir moments de lectura, mare i filla, durant les vacances i arribant a Houston a casa seva varen voler escriure a la web la seva aportació. Però Robert, un policia, els va demanar què s’esperessin, per què li feia gràcia allò de que l’autor fos mallorquí, ja què tenia un amic de nom David Poole que feia les vacances a Mallorca quan era petit. I el va trucar.
–David, noi quan de temps fa què no et truco?
–No ho sé, tal vegada tres o quatre anys....què és de la teva vida?
Mira ara torno del D.F, hem passat uns dies de vacances, i ens hem trobat amb un llibre. Coneixes el “bookcrossing”? Bé es un joc, en el que has de llegir un llibre...
–Sí..sí..ja ho conec...
Doncs resulta que el llibre que hem trobat es d’un autor mallorquí Joaquim La Vinya, què el coneixes?
Pues mira quina casualitat què si el conec en Joaquim, de petits jugàvem junts, era un nen molt apaivagat i tranquil. Tal vegada amb una vida un xic avorrida, però em semblava què era molt imaginatiu. De fet, fa un any més o menys què ens varem trobar, em va parèixer què no havia canviat molt, sempre igual de taciturn.
Taciturn, dius, no m’estranya doncs què el títol sigui: “Viatge a Tacitúrnia”
Desprès de parlar d’una cosa i altre, els amics es varen acomiadar. Dos dies desprès, el germà d’en Robert en Jeremy, trucava al David per dir-li què el seu germà era mort, així com la seva dona i la seva filla. En Jeremy semblava molt afectat, i entre sanglots li digué que li semblava que allò havia estat un assassinat, què la casa era plena de sang, què hi havia poemes escrits a les parets amb la sang de la seva neboda, segons deia la policia, i tantes altres coses que ell no entenia.
En David, que havia d’anar a Houston per fer una formació a la CIA, li va dir a en Robert què passaria a visitar-lo, per donar-li en persona una abraçada, en aquests moments tan difícils, i de passada miraria de donar un cop de mà en l’ investigació.
Joaquim La Vinya, a Mallorca mirava jugar les seves filles, esperant què mai fossin poetes turmentades com ell ho havia estat, gelós de la seva obra, la escrivia esperant què ningú la llegiria, i desitjant al contrari que li agrades a tothom. Ho volia tot, i no volia rés, deslligat del món la major part del temps, viatjava molt, la seva feina l’obligava a llargs periples en els que no veia la seva família durant molt temps, moltes vegades aprofitava aquestes estones de solitud per escriure poemes. Els seus darrers poemes i els millors els havia escrit amb sang a Soria, Londres, Viena, Ciutat de Mèxic i el darrer a Houston, segons el seu pensament.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Rosa Ramos Frigola (Figueres, 1970), és una escriptora freelance que ha publicat articles en diversos mitjans de premsa digital i en paper (Veu de Sóller, Letralia, Destiempos, entre d'altres). Alguns dels seus poemes han estat publicats a l'antologia Xarnegos–Charnegos (Sial Ediciones, 2010).
En una poc novetosa cursa per atançar-se  a la sarcàstica sintaxi de narradors com Barril o Vinyes, l'autora adopta la trama paral·lela, alhora dins d'un argument meta-literari, per confegir el text que ens envia, Exemplar 203.
 









Imprimir artículo Wikio

viernes, 2 de noviembre de 2012

Agenda cultural. Exposicions, presentacions, i xerrades:



Presentació del projecte Fundación de los Comunes, del qual formen part, quant a la seva principal projecció lliberal-cultural, destinada a la consecució de la llibertat comuna dels béns creatiu-culturals, l'Universitat Nòmada, Traficantes de Sueños, La Casa Invisible de Màlaga i el mateix Ateneu Candela de Terrassa.  El proper 9 de novembre a les 19.30 h, a l'Ateneu Candela (Terrassa).







Calendari d'exposicions, i activitats poètico-teatrals a la sala Ada-Arts de Barcelona (amb la participació del poeta Agustín Calvo, o de la Cia. Human Trash, entre d'altres). Per més informació, consulteu l'imatge adjunta.















Exposició de figuratives del pintor Roc Alabern, a Punt d'Art: C. Volta, 12 (Terrassa). Fins el proper 15 de novembre d'enguany. 








Cicle John Cage a la Fundació Antoni Tàpies. S'iniciarà amb la lectura d'extractes d'Empty Words, el proper dijous, 22 de novembre de 2012, a les 19.00 h (tancant-se el 26 del mateix mes). La proposta d'aquesta activitat és la conjugació que tenia per l'autor els tres temes de la seva vida: la música, el ritme, i la societat.


















Imprimir artículo Wikio

lunes, 1 de octubre de 2012

Agenda cultural. Exposicions, presentacions i esdeveniments:









Macbeth: adaptació de l'obra de Shakespeare amb motius esperpèntico-moderns. Direcció: Àlex Rigola. De l'11 d'octubre al 18 de novembre al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Plaça de les Arts, 1 (Barcelona). Més info a: www.tnc.cat














Neix una nova galeria a Terrassa, amb una visió moderna i diferent en la presentació
d'exposicions a la ciutat de Terrassa, Punt d'Art. Llur director, Josep Casanovas,en
el seu nou concepte de mostrar l'art, compte amb un web informatiu prou elegant,
www.artedegaleria.com, des del que no sols ens notifica les seves properes exposicions, sinó mitjan els nombrosos articles, notícies i reportatges, ens va informant de les noves del sector. Tot seguit us fem cap de la propera exposició d'en Jordi Pinto, que obrirà portes en aquesta mateixa sala fins el 18 d'octubre (C. Volta, 12; Terrassa).




Exposició d'Octavi Intente, del 20 d'octubre al 8 de novembre, de 19 a 21 h, als Amics de les Arts, C. del Teatre, 2 (Terrassa).










Presentació del llibre «Tecnopolítica, internet, y r-evoluciones» (Icaria Editorial, 2012), a càrrec de l'autor, Arnau Monty (aquesta és programada per l'organització, dintre de l'Ateneu Candela, Synusia, coincidint amb la inauguració de la seva llibreria sobre pensament i cultura lliberal-llibertària). A l'Ateneu Candela, el proper 30 d'octubre a les 19.30 h (Terrassa). Més informació a: www.synusia.cc









Castanyada solidària. Acte benèfic de recollida d'aliments per l'ong Ayuda Directa a Terrassa, Rbla. Francesc Macià, 10 (Gelateria Havana Vieja),
els dies 30, 31 d'octubre i 1 de novembre d'enguany.














Imprimir artículo Wikio

sábado, 8 de septiembre de 2012

Agenda cultural. Jornades, conferències, celebracions:



 
 
 
 
Dia internacional de la traducció. A la Casa del Comte Zanoguera, Pl. de la Constitució, 16 (Barcelona). El proper 28 de setembre a les 20.00 h. Organitzat per l'AELC. Més info a: www.escriptors.cat



Imprimir artículo Wikio

viernes, 7 de septiembre de 2012

Poesía en blog, LIX: Claudia Alejandra Klaiss



Galopar
Encontrarme en el camino
frente a una ventana
veo el danzar de una mariposa gris.
Allí frente a la ventana
observo el movimiento
de sus alas;
mientras mi corazón
galopa sin cesar
por aquel despertar
en un nuevo amanecer.
Es en algún lugar
donde veo el sentir
de mi soledad,
en el camino desierto
mi voz se apaga
con un grito
sin retorno,
a la luz de aquel
nuevo amanecer.
Si galopar hacia caminos
llenos de libertad,
galopar....
 


 
 
 
Te busqué
Te busqué por los laberintos,
en lo amargo de la dulzura,
en medio de la oscuridad
en el grito contenido de la pared
de mi habitación.
Te busqué en lo insignificante,
en lo palpable, en lo inexistente.
En las fantasías de mis sueños
pude verte y no consigo,
distinguir tu rostro.
Te busqué en medio de la tormenta,
en la lejanía de una ausencia
indescifrable
te busqué fuera de todo tiempo
y aún no te veo,
pero te he soñado.
¡Sí!, te busqué en el olvido y en los recuerdos,
pero se esfumaron en la amargura
de la desilusión.



 
 
 
 
 
Claudia Alejandra Klaiss (Medellín, 1968) es una administrativa que siente apasionadamente, tal y como descubriremos en los poemas que nos envía en su primera colaboración. Su génesis literario, descubierto en su ya temprana edad de 12 años, le ha impulsado a participar en concursos y certámenes, al tiempo de participar en redes y blogs del ámbito digital.




 
 
 

 
 

Imprimir artículo Wikio

Algunas prosas escogidas, XXXXIV: Adán de Maríass




La señora

 
El vaso cayó al suelo, no se rompió, y además estaba vacío. Una señora que esperaba a alguien, se acercó y presta lo cogió para llenarlo con este contenido:

¿Cómo te llamas?
Me dicen Taka.
¿Qué edad tienes?
Quince.
¿Vives por aquí?
Cerca (quiso decirle cerca de ti).
¿Te puedo tocar?

Antes que le responda empezó a mirarlo completamente, con una rigurosidad que quema.
Si quieres...
—¡Ajá!, tiene una buena estructura.
Mi prima piensa igual.
Buena masa muscular, ¿haces ejercicios?
Planchas, abdominales, y con esta mano también disparo.
Sí, ya me di cuenta, te han crecido las manitas, ya tienes las manos de un hombre grande le dijo bajando la mirada, y subiendo su nivel de hormonal excitación.

La habitación de Taka muestra un orden disimulado.

Le miró despacio, como si estuviera en cálculos de angustia, buscando el modo más salvaje de quitarle toda la ropa, eso siempre le sucede cuando una mujer se pone medias negras de nailon, provocándole lisuras de erupción pasional. 
—¡A ver saca tu lengüita! Oye, ¡qué grande la tienes, sácala más, lengüea!, ahora muévela despacito, piensa que la tienes enferma y necesita urgente toda mi saliva pero en comprimido de besos, los más húmedos.  
Él no trataba de comprender, ni así le pidiera que cambie de posición. Estaba disfrutando de un placer único que no siempre se presenta, y no tanto por estar concentrado en ella sino por como se vienen dando las cosas. 
¿Duermes con ropa?
Takaetsu dejó caer el vaso nuevamente.
No es mi costumbre.
Hueles a bragueta abierta contradijo risueñamente Alicia.
Y tú… hueles a vulgaridad.
No es necesario que me lo digas.
Quieres que te coma le dijo sin reírse
A ver empieza con…
Ni en broma gringa, con hacerte cosquillas, me basta.
Ella le mostró su espalda desnuda, donde ve algunos lunares como si fueran botones oscuros.
Quisiera arrancártelos.
Hazlo, no hay que pensar mucho para hacer las cosas.
Él la volteó sin delicadeza y pasó la mano atrevida por todo su cuerpo alargado, besó sus redondos y grandes senos de un color rosado lechoso hasta morderlos como si no tuviera dientes. Alicia calló y gozó todo lo que pudo. Taka fue su sexual artesano en esos momentos y hasta le gustó que no gritase. 
Me confunden los gritos, me ponen de malhumor dijo Taka.
No es mi estilo gritar, sino manifestarme con una ondulante naturalidad, como si tuviera cargándome de una electricidad que nunca he sentido.
¿Tienes dinero? le preguntó, con la curiosidad salpicándole la cara.

Alicia algo desconcertada, se puso un cigarrillo en sus labios sin encenderlo. Como si estuviera posando antes de entregarle algo más que una respuesta.
¿Cuánto tienes? insistió con voz absorbente.
Su cuerpo tiene una perfumada blancura de señora madura, una constitución física que ningún hombre puede dejar de mirar. Ya hace algún tiempo la vieron por ahí dando vueltas como si tuviera la dirección equivocada. Alrededor de Alicia se oyen unas melodías que sólo Takaetsu Mori, el japonesito del barrio, la pudo escuchar, y vaya que no demoró en encenderse el cigarrillo.
Estaba vacía hasta que…
Hablo de dinero volvió a insistir.
Piensa mejor (hace una oportuna pausa), que todo mi dinero lo he quemado con mi propio fuego.

Con una cólera que bajó desde su cabeza hasta llegar a sus pequeños pies, Taka pisó o mejor dicho aplastó el cigarrillo que ella había dejado caer. Escuchó que lo llamaban, baja Taka es la hora de almorzar, hace rato que te estoy llamando, ya voy, espera que ya termino de…desde la amplia cocina es costumbre oír gritar a Norka la empleada de la casa, que intenta establecer un vano horario con el único hijo de los patrones viajeros. Sabe que es un adicto no sólo viendo televisión casi todo el día, sino a la descomposición de los deseos, no le obedece ni a su propio cuerpo, se deja estar, dándole ventaja a sus instintos más primitivos. Hace poco, al terminar de ducharse, con las manos mojadas le agarró sus caderotas de chola poderosa, y se puso al toque en primera fila para puntearla, y no era la primera vez. Norka gritó tan fuerte como soprano amenazada, que casi se queda muda por la impresión.
Más tarde y como es habitual los padres de Takaetsu llamaron desde Osaka, su mala costumbre de no descolgar el teléfono se hizo tan notorio, y Norka que menos ganas tiene sabiendo que es su obligación, el desesperado teléfono fue timbrado como diez veces. Empezaba la sospecha a mostrar un rostro duro, indicio grave de la comprensible molestia de los padres de Takaetsu Mori.      
Eres una bestia, qué te has creído, faltarle el respeto a toda una señora como yo.
No las escucho bien, creo que hay interferencia, llamo más tarde dijo conchudamente.

Desde ese día Norka estuvo mucho más que atenta, muy alerta, lo preocupante es que hoy Taka no ha bajado a desayunar, ni almorzar, y por último la cena se terminaba de enfriar. Horas de horas metido en su habitación como un príncipe engreído, hasta que Norka vencida ya por el animado cosquilleo de un presentimiento, sacó el duplicado de llave, oculta en el pequeño tejido de su sostén de color negro. La hizo girar con cuidado, abrió despacito la puerta y cuando entraba, ya Takaetsu había apagado el televisor.   
¿Qué haces?
Nada, sólo conversaba con una amiguita.
¿Y?, ¿dónde está ella?, ¿se evaporó?

Norka intrigada miró el televisor recién apagado y aún con la antena caliente, él salió de su dormitorio sin decirle nada, pero pensando cosas.

 


 

 
 
Adán de Maríass (seudónimo de Miguel Ángel Colán Ramos; Lima,  1960), cursó estudios de Magisterio en la Universidad  San Martín de Porres, y de Literatura en La Universidad Nacional Mayor de San Marcos. Empezó a escribir sus primeras poesías en 1980, hasta que unos años más tarde publicó gracias a una subvención editorial de la entidad CONCYTEC (1989) algunos de los que aún conserva inéditos, en las antologías  «Sol de Madrugada», y «Júbilo.

A lo largo de los años, ha participado en varios medios digitales (blogs y revistas online, sobre todo). Fruto de ello fue la doble publicación en formato e-book en 2011, del poemario «Poemas de Blog», y del libro de cuentos «Zona VIP».

El relato que nos trae, «La señora», es una réplica y resumen (a modo de calco particular), un tanto fetichista y fantástico, de una pequeña parte de la narrativa japonesa de los últimos años.

 

 

 




Imprimir artículo Wikio
Related Posts with Thumbnails

Archivo de blog

Espacios publicitarios: